Posar límits

POSAR LÍMITS

Com fer respectar les normes i aconseguir que  es portin bé.

 RECORDA: les conductes negatives s’han de tallar, però no t’oblidis també d’elogiar i premiar les conductes positives!!! 

Índex:

  1. Perquè cal posar límits?
  2. Com aconseguir que ens tinguin respecte
  3. Aprendre a utilitzar el “no”
  4. Renyar sense sentir-nos culpables
  5. Com han de ser els límits
  6. Algunes consideracions segons l’edat
  7. El nen també té dret a estar enfadat o trist
  8. Saber discutir
  9. Els adults com a model
  10. Les normes del cau
  11. La tècnica de la Supermainadera
  12. La tècnica Harry Potter
  13. Com s’ha de parlar als nens (ús correcte de la veu)

1.Perquè cal posar límits?

Antigament, els pares i mestres educaven als nens per mitjà de l’autoritat i el càstig. Per sort, aquest model ha passat a la història. En la majoria de famílies imperen les relacions democràtiques i afectuoses entre pares i fills. Es permet als nens desfogar-se, prendre part en les converses, fer preguntes, protestar i expressar les seves opinions.

En deixar que els nens discuteixin, ens portin la contrària o fins i tot s’oposin totalment a les nostres idees, els hi podem transmetre valors molt importants (veieu en el requadre la reflexió sobre “El valor cívic”). En aquest cas, renunciem a les imposicions i optem per l’afecte com la millor arma per fer entendre als nostres nens qualsevol principi. Plantejat així sembla fàcil, però no ho és.

D’entrada, perquè els nens petits no saben diferenciar per si mateixos el que està bé del que està malament; cal que algú els ho ensenyi.

I d’altra banda, perquè els pares i mestres no són els únics models que imiten els fills. Els nens estan atents a tot allò que passa al seu voltant, i rebran influencies d’altres nens o adults, i de la televisió. Això significa que els pares i educadors no només els hem d’ensenyar el que és correcte, sinó també fer-los entendre perquè determinades actituds no són desitjables, i per tant no les han d’imitar.

En conseqüència, pares i educadors ens veiem en la necessitat d’imposar uns límits als nens, perquè sàpiguen el que està bé i el que no ho està; el que es pot tolerar i el que no.

Els nens necessiten espai lliure per al seu desenvolupament, d’això no en tenim cap dubte. Però tot espai té els seus límits, i els nens necessiten que nosaltres els hi marquem on són. Sense límits, el nen es torna descarat i perd fàcilment la concentració, li costa sortir de l’edat rebel, trenca coses, ve amb una exigència rere una altra i pica als altres nens.

L’educació “a l’antiga”, basada en l’autoritat, la coacció, i l’ús de la força, no dóna bons resultats: els nens així educats, d’adults, solen ser persones indecises i covards, o pel contrari són persones que solen fer ús de la violència.

En l’altre extrem, la llibertat absoluta dels nens, tal i com s’entenia l’educació en alguns països durant els anys ‘60 i ‘70, tampoc reporta beneficis. Es permetia als nens fer tot allò que volien, esperant amb ingenuïtat que, sense imposar-los límits, es convertissin en bones persones, i el que van aconseguir són adults capritxosos, egoistes i irresponsables.

El més recomanable és un terme mig; les dades sobre educació infantil de què disposem actualment indiquen que una educació excessivament permissiva és tan perjudicial com una d’autoritària.

En resum: els nens necessiten normes i límits ben definits, però també espai suficient per desenvolupar-se amb llibertat. Donar-los cada cosa en la mesura justa és el major repte al que ens enfrontem pares i educadors.

El valor cívic

“És un dissabte per la tarda en uns grans magatzems a vessar de gent. Una mare amb el cotxet del nen i multitud de bosses intenta obrir-se pas per l’escala. El nen plora a tot pulmó. Les persones al seu voltant emeten tota classe d’observacions: «A qui se li acudeix de venir amb el cotxet un dissabte a aquesta hora. Amb la de gent que hi ha!» «Que potser no saben ensenyar els seus fills a estar callats?» «Pobre criatura. Com poden deixar-la plorar d’aquesta manera sense atendre-la?» Totes les crítiques posen de manifest que s’ha creat un ambient hostil envers la dona. En aquell moment, un jove s’acosta a la mare i li pregunta amablement: «Vol que l’ajudi a baixar el cotxet?» El jove li dóna un cop de mà i aquella expressió desesperada de la dona es torna en una d’agraïment. Els criticaires desapareixen.”

Aquest jove ha demostrat tenir valor cívic, a més de sentit de la responsabilitat, generositat i compassió. Aquest és el tipus de nois i noies que volem! Persones que s’hi fixin bé en comptes de mirar cap a una altra banda. Tenir valor cívic implica interessar-se pel que passa al teu voltant, actuar decididament si un observa que s’està produint una injustícia. Vol dir intervenir en favor d’aquell que té problemes o que està en perill, o com a mínim anar a buscar ajuda.

Aquest valor també significa oposar-se a qualsevol tipus de discriminació o prejudici (racial, sexista o d’altre tipus), encara que sigui a costa d’endur-se un esbronc o de ser objecte de burles. A la majoria de la gent li és més fàcil riure quan algú explica un acudit racista. S’ha de ser valent per intervenir davant dels amics i dir: “Aquesta mena d’acudits no fan gràcia”.

Tan sols les persones segures de sí mateixes s’atreveixen a intervenir quan passa quelcom injust al seu voltant. Perquè un nen gosi expressar la seva opinió, encara que aquesta no agradi al grup, fa falta que hagi tingut aquesta llibertat a casa seva. Se’ls ha de permetre des de molt petits. Si no escoltem als nostres nens, si no els deixem acabar les frases i, per contra, els renyem quan ens interrompen, serà difícil que desenvolupin la confiança en sí mateixos.

Perquè els nens tinguin autoestima és necessari que els adults els transmetem: “Tu també ets algú. Tens la teva pròpia veu.” Els hem de deixar prendre les seves pròpies decisions i ens els hem de prendre seriosament. D’aquesta manera contribuirem a que desenvolupin el valor cívic.

Els nostre exemple també és molt important. Si ens veuen a nosaltres involucrar-nos i intervenir quan algú del nostre entorn té un problema, serà molt més fàcil que ells també aprenguin a actuar d’aquesta manera.

2.Com aconseguir que ens tinguin respecte

El respecte és un camí de doble sentit. Els adults també hem d’aprendre a dir “gràcies” i “perdó” degudament, i a disculpar-nos davant dels nens quan no tenim raó. Essent honestos i sincers, acomplint les nostres promeses i mostrant confiança en ells, en el seu judici i caràcter, s’estableix una base sòlida en la relació i els nens aprenen a respectar-nos a nosaltres i a ells mateixos.

3.Aprendre a utilitzar el “no”

El “no” és una eina imprescindible en el procés educatiu del nen. L’ajuda a saber com ha d’actuar, quins són els seus límits i fins a on pot arribar. Per això és important saber racionar-lo. Si constantment els hi estem dient: “no toquis”, “no pugis”, “no cridis”, “no corris”… el dia que li diguem un “no” veritablement important com ara “no creuis el carrer!”, segurament el nen no farà cas. Perquè? Simplement perquè no li donarà importància. Cal aprendre a racionar-lo en funció de la rellevància de la conducta que pensem reprendre.

Hem de decidir anticipadament aquells comportaments (quatre o cinc) que no volem consentir degut  a les seves conseqüències educatives, i concentrar en ells els nostres “nos”. En general, seran aquelles actituds que promoguin que d’adults siguin mal educats, consentits o egoistes… Per exemple, que un nen salti sobre el sofà té una importància relativa, però faltar-nos el respecte a nosaltres o a qualsevol altre adult és inadmissible. Simplement, perquè cap nen saltarà sobre el sofà quan sigui adult per no haver-lo castigat per això de petit, i en canvi, un nen al que se li van consentir insults i grolleries, de gran serà un groller.

4.Renyar sense sentir-nos culpables

Alguns adults senten remordiments després d’haver renyat a un nen. Quan això passa ens hem de preguntar: “L’he renyat amb motiu o simplement he descarregat el meu enuig en ell?” Als nens se’ls ha de renyar quan realment s’ho mereixen, de manera justa, sense cridar, i independentment del nostre estat d’ànim. És injust que els nens paguin el nostre mal humor.

Però si el nen ha fet alguna cosa mal feta, cal tallar aquella actitud. No ens hem de sentir culpables per renyar als nens quan no s’han comportat bé. Si els hi consentim tot, cosa tan habitual en el món d’avui en dia, els hi estem fent més mal que bé als nens, perquè ells necessiten que nosaltres els ensenyem on són els límits del que poden i el que no poden fer.

5.Com han de ser els límits

L’establiment d’uns límits clars requereix:

  • Fermesa: un “no” és un “no”. A molts pares i educadors els passa que, quan han de posar límits, tenen por dels crits i els enfrontaments. Però hem de saber que els nens, per pròpia naturalesa, exploren els límits que posem davant d’ells. Volen estar segurs que han “tocat” els seus límits, així que, abans que res, oposen resistència. Només després de comprovar que una norma és inamovible l’accepten com a límit.

Per això és important la nostra coherència. Un “no” ha de ser un “no” per molt que el nen cridi i es desesperi. Els nens se senten desconcertats quan un dia els fem saber que una cosa és molt important i al dia següent canviem d’opinió o li traiem importància a aquella mateixa idea. Una condició imprescindible perquè un “no” i el seu límit corresponent tinguin validesa és emetre tan sols aquelles ordres, prohibicions i conseqüències que estiguem disposats a mantenir fins al final.

  • Immediatesa: si el nen ha fet una cosa malament no esperis a més tard per renyar-lo, li has de fer saber de seguida. I si ja és la segona vegada que ho fa, i li havies promès un càstig si ho repetia, tampoc ho deixis per més tard o per un altre dia; el nen ha de saber de seguida quines són les conseqüències dels seus actes.

No el castiguis amb coses que passaran d’aquí a molts mesos (“T’has quedat sense campaments a l’estiu”; “El curs que ve no et deixaré apuntar a futbol”). Els càstigs han de ser propers en el temps i de duració limitada, perquè així el nen tingui la possibilitat d’esmenar-se i corregir el seu comportament.

[Abans d’aplicar càstigs seriosos, us recomano de llegir el punt  anomenat “La tècnica de la Supermainadera”, perquè ofereix un molt bon mètode per a disciplinar (la “Tècnica de l’Aparcament”)].

  • Consistència: Tots els adults a càrrec del nen heu de mantenir les mateixes normes. No debilitis les normes establertes per la teva parella (si ets un pare o mare) o pels altres caps (si ets monitor d’un grup escolta o un esplai). Si teniu desacords sobre com educar als nens s’han de discutir en privat, mai davant d’ells.
  • Claredat: establiu unes normes simples i expliqueu-les clarament des del principi. El nen mai ha de tenir dubtes sobre les normes.
  • Flexibilitat: les normes també poden ser flexibles. Si, amb bones paraules, us demanen fer un dia la vista grossa amb una norma, i creieu que el tema pot ser negociable, doncs endavant! Així els demostreu que teniu confiança en ells. Un exemple típic: “Avui puc arribar a casa més tard?”. Mireu d’arribar a un pacte o acord, i feu-los veure que dipositeu la confiança en ells per acomplir el tracte. Això sí, no us deixeu engalipar cada dia amb aquest tema: la norma és la norma, i la flexibilitat és per a les excepcions.
  • Privacitat: si és possible, mai renyis a un nen davant dels altres nens. El nen ho viu com un afrontament humiliant, i pot continuar portant-se malament per salvar les aparences o per demostrar que no li afecta el tema. Demana-li que t’acompanyi a fora i renya’l allà.

Tampoc no assignis al nen l’etiqueta de “dolent”. Molts nens resulta que a casa es comporten d’una manera i a l’escola d’una altra completament oposada. Això és perquè els nens acostumen a adoptar un rol determinat en funció del paper o etiqueta que li assignem els adults. Un mestre que connecti bé amb un nen i el vegi amb benevolència, pot aconseguir que a classe el nen sigui encantador. Per contra, si mestre i alumne no s’entenen, i a més dins del grup de la classe se li atorga l’etiqueta de revoltós, el seu comportament s’adaptarà a les noves expectatives.

Recorda que, quan el renyis, no has de reprovar al nen com a persona, sinó limitar-te a criticar l’acció (El nen no és “dolent”, és dolenta l’acció que acaba de fer).

  • Comprensió: no imposeu les normes; raoneu-les i escolteu també el punt de vista del nen. Si veu que l’escoltes, el nen guanyarà confiança en sí mateix. Una norma negociada s’acceptarà molt millor que una norma imposada.
  • Independència: a mesura que es van fent grans, els nens han de tenir l’oportunitat de prendre ells mateixos les seves pròpies decisions. No els doneu les coses fetes, ni els estigueu sempre a sobre; deixeu que de tant en tant s’equivoquin, fins i tot que es facin mal. Si els sobreprotegiu no arribaran a desenvolupar la confiança en sí mateixos, ni aprendran a assumir responsabilitats o a prendre decisions. No tingueu por! Animeu-los a ser independents!

Cal ser comprensius amb ells si les coses no surten a la primera. Valoreu la bona voluntat i animeu-los a intentar-ho de nou, fins que surti bé. Elogieu els petits avenços (però no feu un elogi excessiu, o perdrà valor). Les crítiques també són necessàries, perquè coneguin els seus punts dèbils, però no feu una crítica personal del nen, sinó que heu de fer crítiques constructives («Potser et quedaria millor així»), o limitar-vos a criticar l’acció.

  • Autoritat: si vacil·les, dubtes o et sents culpable a l’hora de renyar o castigar al nen, és probable que ho acabis fent malament. El nen s’adonarà del teu titubeig, i pensarà que potser aquella norma no és gaire important, i que insistint una mica et pot fer canviar d’opinió.

També pot ser que, quan l’avisis, no transmetis prou sensació d’autoritat; el nen pot pensar que en realitat no l’estàs renyant i prendre’s les coses “com un joc”. Perquè li quedi clar que estàs parlant seriosament has de seguir les següents indicacions:

  • Ajup-te fins al seu nivell, de manera que li miris directament als ulls quan parlis
  • Baixa el to de la teva veu (fes-la més greu, més “d’home”), però parla poc a poc i sense cridar
  • Mantingues la teva mirada fixa en els seus ulls o fins i tot per sobre dels seus ulls, però mai per sota
  • Si és un nen petit que pica de peus o et vol picar, agafa’l amb fermesa dels braços (però sense fer-li mal, és clar)
  • Demana-li que t’escolti i que et miri a la cara
  • Digues-li amb paraules clares i entenedores què és el que està malament i el que no vols que faci

6.Algunes consideracions segons l’edat.

6.1.Els nens en edat preescolar (4-5 anys) necessiten explicacions

Els nens en edat preescolar se n’adonen del que fan malament els seus companys. Ja han après un bon nombre de normes, i intenten transmetre-les als altres. «Perquè creues el semàfor en vermell? Està prohibit!».

En aquesta edat els nens ja saben moltes coses que estan bé o malament. Els més petits, de tres o quatre anys, encara poden confondre bo o dolent amb els seus propis desigs («La mare és dolenta perquè no em deixa jugar amb la sorra»). Per contra, els de cinc i sis anys fixen la seva atenció en els adults, volen ser com ells i acostumen a trobar bé allò que aquests decideixen. El que sí exigeixen és que es mantinguin les mateixes normes.

Els nens de quatre i cinc anys són capaços de prestar atenció a un altre nen i acceptar opinions diferents a la seva: «Vale, no juguem a pilota, juguem a atrapar». Es tornen més considerats amb els altres i també més cooperatius: «Espera, que t’ajudo i així anirem més ràpid».

Malgrat això, són encara molt egocèntrics. Coneixen de sobres el concepte de “dolent” o “injust”, però acostumen a atribuir les accions incorrectes als altres, especialment si els altres no els proporcionen el que ells desitgen en aquell moment. Estan totalment convençuts de que tenen la raó, i res no els pot fer canviar d’opinió. No hem de rebutjar aquesta conducta, ja que és perfectament normal, però sí que és útil parlar amb els nens en el moment que es produeix la situació.

Els nens entre quatre i cinc anys no poden distingir amb claredat entre “meu” i “teu”. El seu desig de posseir quelcom té en ells tanta força que agafen i s’emporten qualsevol cosa que els agrada. Malgrat que aquests actes siguin normals, és important ensenyar-los a tornar el que han pres a un altre nen.

Un altre problema és el concepte de veritat que tenen els nens. La majoria sol explicar històries que són clarament inventades. No ho fan amb mala intenció, sinó que és resultat de la seva desbordant fantasia; per aquesta raó no els hem de renyar ni castigar.

El dolent és mentir premeditadament per aconseguir qualsevol benefici o perjudicar a una altra persona, cosa que els nens d’aquesta edat encara no saben fer. És entre els 8 i 10 anys quan els nens desenvolupen aquestes “estratègies” indesitjables.

6.2.Els nens en edat escolar (6-9 anys) necessiten recolzament

En aquesta etapa són més crítics i no es deixin dirigir amb tanta facilitat. Normalment demanen una contrapartida als seus bons actes: «Podré sortir amb la bici si ajudo a rentar els plats?». Demanen una explicació raonada de cada cosa i s’imposen els “pactes”.

Els nens d’aquesta edat són uns fanàtics de la justícia. Ells entenen la justícia bàsicament com a igualtat absoluta. Per a ells, justícia és sinònim de tracte: “el que tu em facis, jo t’ho faré a tu”, tant en el bon sentit com en el dolent. Si et faig un favor tu me n’has de fer un altre. Si em fas un regal jo et dono una cosa a canvi. Si em pessigues tres cops jo et faré el mateix. Les lamentacions no acaben mai: «Si ell en té, jo també en vull», «Perquè ella sí i jo no?».

Malgrat que són conscients de com se senten els altres, poden arribar a actuar amb molta crueltat amb els seus companys. Les intimidacions i els jocs cruels són molt habituals. Si un nen de la classe comet un error o no és tan hàbil com els altres, serà objecte de burles i provocacions de tot el grup, i fins i tot el marginaran. Els nens no se n’adonen del mal que fan, no entenen que poden ferir els sentiments dels altres, per exemple, al enganyar-los o rebutjar-los.

És important que pares i educadors inculquem als nostres nens que no han de maltractar altres infants, i que han de tenir en compte els seus sentiments («La Maria es posa trista cada cop que li dius que sembla una bruixa. A tu tampoc no t’agradaria que t’ho diguessin.»).

Si un nen és víctima de maltractaments per part d’un altre, hem d’actuar immediatament. Els nens han de saber que poden comptar amb nosaltres si es veuen amb dificultats. Hem d’ensenyar-los que és bo demanar ajuda a altres persones o als mestres en cas que els agredeixin. També han de saber que es poden mantenir allunyats de les baralles. En ocasions, el millor és apartar-se i no respondre a les provocacions dels altres. Per altra banda, un atac pot ser repel·lit per mitjà de la paraula («Insulta’m si vols, no m’importa. Passo de tu.»). En qualsevol cas, la confiança en un mateix resultarà més útil contra les agressions que la por i la timidesa.

Un afany d’independència molt marcat és una altra característica d’aquesta etapa. Els nens en edat escolar reclamen el dret a prendre les seves pròpies decisions. S’han adonat de que els adults no ho saben tot, que hi ha diferents punts de vista, i pensen que les opinions dels adults no tenen perquè ser més vàlides que la seva pròpia. D’això en deriva que comencin a posar en dubte les normes. Embolicar-se en explicacions cada cop que ens protestin una decisió és esgotador, i no sempre és necessari; de vegades n’hi ha prou amb un “no” clar i inequívoc.

6.3.Els adolescents (més de 10 anys) necessiten comprensió

Quan els nens arriben als 10 anys comença un període difícil. Aquells nens que fins ara havien estat dòcils de sobte es tornen descarats i insolents, qüestionen tot allò que els pares consideren bo i correcte, i només fan cas als amics de la colla!. Però això no ens ha d’amoïnar. Durant l’adolescència, el noi va adquirint una major independència i seguretat en ell mateix. Però per poder-la adquirir, abans s’ha de desfer de la dependència que té dels adults. I per arribar a tenir un criteri propi, també ha de rebutjar les opinions dels pares i fer valer les seves pròpies. En conseqüència, la tradicional rebel·lia que mostren els adolescents envers els pares i l’autoritat en general, no l’hem de veure com un problema, sinó com un pas necessari per tal que aquell nen creixi i arribi a fer-se un adult, amb pensament i opinions propis, i capaç de valer-se per ell mateix.

Hem de tenir paciència i comprensió. Segurament rebutjaran totes els nostres suggeriments, però és important que, malgrat els conflictes, ells continuïn sentint-se recolzats per la família. Per als pares i mares és una etapa difícil, ja que han de deixar molta llibertat als seus fills i donar-los l’oportunitat d’experimentar i equivocar-se per sí mateixos.

Amb els adolescents hem de ser molt dialogants. Ja no els hi podem ordenar que facin les coses, sinó que hem de demanar-les “si us plau”, si volem obtenir una resposta favorable.

7.El nen també té dret a estar enfadat o trist

Generalment, els adults volem tractar als nens de manera justa, pacient i respectuosa. Però ens sentim desorientats tan bon punt apareixen les primeres enrabiades o el nen es mostra trist o angoixat.

Alguns pares rebutgen els sentiments negatius dels fills, i reaccionen renyant al nen. D’altres se senten tan aclaparats, que acabaren donant-li tot el que demani amb tal de fer-lo content. Cap de les dues postures no és bona.

Hem d’entendre que la tristesa, la ràbia o la por són tan inherents a la vida com l’alegria i l’amor. No hem de rebutjar aquests sentiments. Els nens han d’aprendre a conviure amb ells, perquè quan siguin grans els experimentaran moltes vegades, i cal que els coneguin i que aprenguin a sobreposar-s’hi, a consolar-se ells sols (no sempre tindran algú al costat per fer-ho), i a no deixar-se abatre per la pressió sinó tornar el més aviat possible a la normalitat.

8.Saber discutir

D’entrada, és important acceptar les discussions com una cosa normal quan es viu en comunitat. Allà on convisqui un grup de persones sortiran els conflictes. Cadascú té els seus desigs, necessitats i opinions, que no sempre coincideixen amb els dels altres. Per solucionar-los, cal parlar-ne.

Per tal que ningú se senti humiliat o ofès mentre es discuteix un conflicte, cal establir una sèrie de normes:

  • Tothom ha de tenir l’oportunitat d’exposar el seu punt de vista. Mentre un parli, els altres l’hauran d’escoltar amb atenció.
  • És preferible tractar els temes un cop els ànims s’hagin refredat, quan l’empipament inicial hagi passat.
  • Cadascú hauria de poder explicar obertament perquè està enfadat o què és el que no li agrada. Per això és necessari que, d’entrada, ningú no s’ofengui ni passi al contraatac si se sent criticat.
  • Tots han de plantejar les seves propostes per solucionar el conflicte. Tothom ha d’estar disposat a cedir en alguna cosa per tal d’arribar a un acord.
  • Si els adults prohibim alguna cosa, hem de saber explicar el perquè.
  • Si volem introduir una norma nova, també cal acordar quin serà el “càstig” per qui no la compleixi.

9.Els adults com a model

Els adults, especialment els pares, som el model principal per als nens (molt més que els seus ídols de la música, l’esport o el cinema). Hem d’intentar ser un bon exemple per a ells.

No els hi podem exigir coses si nosaltres mateixos no les complim. Si no volem que diguin paraulotes, tampoc podem dir-les nosaltres. Si volem que tractin algú amb respecte, també haurem de ser respectuosos nosaltres. No els hi podem dir que no cridin si nosaltres els cridem a ells.

Sigueu “carinyosos” i afectuosos amb els nens; els nens han de saber que tenen el vostre amor incondicional.

És molt important que els adults que tenim cura dels nens estiguem d’acord entre nosaltres:

  • El pitjor exemple que els hi podem donar són les baralles entre adults. Això descol·loca molt als nens, que no saben què fer ni com comportar-se.
  • Sota cap circumstància desautoritzis al teu company/a davant dels nens; és humiliant. Cal saber-se mossegar la llengua. Si un dels pares o educadors fa una cosa amb la que un altre no està d’acord, cal deixar que faci i comentar-ho més tard en privat. Els nens són molt llestos i poden utilitzar el desacord respecte a ells en profit propi. No aixequis un càstig imposat per un altre. Si tens dubtes, abans d’actuar consulta al teu company/a.
  • Poseu-vos d’acord sobre l’estil educatiu:

–         El nivell de responsabilitat que demanarem als nens

–         El tipus de límits que imposarem

–         La forma com farem valdre les normes (càstigs i premis)

–         Les normes de convivència

–         Els valors que volem transmetre

–         Els objectius a assolir i les estratègies que seguirem per fer-ho

  • Si teniu opinions molt diferents, cal dialogar i cedir. Busqueu els punts d’acord; no imposeu la vostra voluntat. No hi ha una sola manera de fer les coses.
  • Impliqueu-vos per igual. Tothom sap fer bé alguna cosa; valoreu positivament les iniciatives de cadascú. I delega les feines; no intentis fer-ho tu tot sol; el nostre objectiu no és ser perfectes sinó recolzar-nos mútuament per arribar a tot sense problemes.
  • Eviteu repartir-vos els papers (“jo sóc el bo i tu la dolenta”; “tu t’encarregues de la feina i jo dels jocs”). Compartiu les responsabilitats. Tothom ha de tenir l’oportunitat de gaudir dels nens, i tots hem de col·laborar amb les tasques.
  • Sigueu positius. Fugiu dels atacs personals, la ironia, el passotisme o les actituds defensives. Cooperar i treballar en equip us donarà els millors resultats.

10.Les normes del cau

Les normes de la unitat (o de la classe) les han de decidir i consensuar els nois i noies. Són normes com ara: “Respectar els companys”, “No insultar ni barallar-se”, “No menjar llaminadures durant el cau”, “Tancar el telèfon mòbil”, “Netejar els locals en acabar les reunions”, “Plegar el material dins els armaris”, etcètera. Són normes que s’han d’autoimposar els mateixos nois i noies. Decidiu també, conjuntament amb els nois, quin serà el “càstig” pels incomplidors: per les més lleus pot ser, simplement, pagar una penyora. Per les més greus pot comportar una carta als pares i un dissabte sense poder venir al cau.

Hi ha moltes experiències al respecte. En una Unitat, per exemple, per acabar amb les paraulotes van decidir que qui en digués havia de posar 10 cèntims dins un pot; com que tothom estava pendent de sentir les dels altres, no en deixaven passar ni una, i aviat van aprendre a no dir-ne; al final de curs amb els diners van fer un berenar.

En un altre Unitat els era molt fàcil arribar a les mans i de seguida s’estaven picant. Els caps es van posar durs i van decidir que permetrien els insults, però no cops ni empentes. Amenaçaren amb expulsar una setmana qui piqués un altre nen. Només ho van haver de fer dues vegades; els cops i les guitzes es van acabar.

11.La tècnica de la Supermainadera

La Jo Frost és una experta en educació infantil que protagonitza “Supernanny”, un conegut programa del Chanel 4 de la televisió britànica (TV3 també l’ha emès sota el títol de “La Supermainadera”).

En el seu programa, hem pogut veure com aconseguia disciplinar nens extremadament difícils amb una tècnica relativament senzilla.

S’anomena “Tècnica de l’Aparcament”, i és un sistema per inculcar les normes fent que el nen reflexioni sobre el seu mal comportament. Aquesta tècnica li hem vist aplicar a nens i nenes d’entre 1 i 9 anys d’edat.

Resumidament, la seva tècnica es basa en seguir els següents passos:

  1. Els nens necessiten seguir una rutina. Cal estructurar el dia fins al mínim detall per establir un ritme ben conegut pels nens, la qual cosa per a ells es tradueix en conformitat i seguretat.
  2. Cada cop que un nen es porta malament, has de:
    1. Ajupir-te fins al nivell dels ulls del nen
    2. Dir-li, mirant-lo als ulls, que aquell acte o gest NO és acceptable
    3. Fer servir un to de veu ferm i més greu de l’habitual però SENSE AIXECAR LA VEU
    4. Li advertiràs de què no torni a repetir-ho
  3. Si el nen torna a repetir l’acte no desitjable, se la “d’aparcar” portant-lo a una habitació buida i avorrida (sempre al mateix lloc, de manera que el nen arribi a associar aquell lloc amb la disciplina). Per no rebre missatges contradictoris, aquesta habitació no pot ser l’habitació dels jocs, ni el seu dormitori, ni tampoc el bany. Si no disposeu de cap habitació buida, el podeu fer seure en una cadira, una catifa, una escala, o enviar-lo a un racó.
  4. En deixar-lo allà, se li ha d’explicar amb claredat i poques paraules perquè l’estem “aparcant”, quina és la mala conducta que estem sancionant.
  5. Es deixa al nen allà 1 minut per cada any que tingui. Per exemple, si té 5 anys s’ha de quedar 5 minuts. Durant aquest temps NO PARLAREM AMB ELL. Si crida l’ignorarem. I si intenta marxar, l’hi tornarem a portar una vegada i una altra, però sense dir-li res. Encara que l’hi hagueu de portar moltes vegades, no us poseu nerviosos, al final aprendrà a quedar-se quiet.
  6. Un cop passats els minuts corresponents tornarem amb ell i li preguntarem si sap perquè l’hem “aparcat”. Si el nen no ho té clar, li explicarem el perquè.
  7. Per deixar-lo marxar, el nen haurà de demanar-nos perdó (a nosaltres o a la persona a qui hagi fet mal). Si no vol fer-ho, s’haurà de quedar allà uns minuts més, fins que hagi reflexionat i estigui disposat a demanar perdó pel que ha fet. Observeu que es tracti d’una disculpa sincera (ho sabreu pel to de veu).
  8. Quan s’hagi disculpat, elogieu-lo per això. Digueu-li “Gràcies, així m’agrada”. Torneu al vostre to de veu normal, i així el nen veurà que ja l’heu perdonat. Feu-vos una abraçada i un petó.
  9. S’ha acabat! Doneu per tancat l’incident. Convideu-lo a jugar o a afegir-se al que estàveu fent en aquell moment.

És important que seguiu correctament tots els passos sense saltar-vos-en cap. Per exemple, no seria correcte aparcar-lo immediatament sense haver-lo avisat abans, perquè no donaríeu al nen la possibilitat de corregir el seu comportament.

La persona que fa la primera advertència ha de ser la mateixa que després “aparqui” al nen. No us aneu passant el tema d’un adult a l’altre, perquè estareu minant-vos l’autoritat (semblarà que un és capaç de fer advertències però necessita que sigui l’altre qui imposa el “càstig” perquè ell mateix no és capaç de fer-ho).

Altres regles importants de la Jo Frost a l’hora d’educar els nens serien les següents:

  • Premis i lloances: de la mateixa manera que renyem els mals comportaments, també hem de premiar i elogiar els bons. El millor premi que li podem donar a un nen és atenció, lloances i amor. Els caramels i les joguines no són necessariament una recompensa. Sí que ho pot ser una sortida especial amb nosaltres a qualsevol lloc.

Dibuixeu en una pissarra magnètica un camí dividit en deu o dotze caselles (com si fos un petit Joc de l’Oca), i feu fitxes imantades amb una foto dels nens. Els bons comportaments seran premiats avançant una posició endavant en el camí, mentre que els mals comportaments implicaran retrocedir una casella enrere. Cada cop que un nen arriba fins a la meta rep com a premi una sortida especial amb nosaltres a on ell vulgui.

  • Coherència: un cop hem establert una norma, no la podem canviar simplement per estalviar-nos discussions o per evitar que el nen ens munti una escena. Les normes han de ser fermes. Assegureu-vos que tots els adults que cuiden del nen mantinguin les mateixes normes.
  • Rutina: Els pares heu de mantenir la casa ordenada i establir una rutina diària (les hores de llevar-se, de menjar, de banyar-se i d’anar a dormir). Els mestres i monitors també: manteniu la classe o el cau ordenat, establiu una rutina setmanal i guieu-vos per un horari durant les sortides. En el vostre horari hi ha d’haver hores per jugar, hores per treballar, hores per banyar-se, hores per menjar, hores per netejar, hores per dormir,… Feu que quedi clar que “toca fer” en cada moment, i així els nens ja estaran preparats per al tema i es mostraran més conformes, evitant-vos discussions.

Durant les vacances i caps de setmana la rutina pot ser una mica més flexible.

  • Límits: els nens necessiten saber que hi ha uns límits al seu comportament, és a dir, que hi ha coses que no són acceptables. Cal que establiu unes normes i explicar-los com les han de complir.
  • Disciplina: per mantenir els límits en el seu lloc és necessària la disciplina. Això significa un control ferm i just. Sovint n’hi ha prou amb una veu autoritària i una advertència per mantenir el control. En cas contrari, feu servir la Tècnica de l’Aparcament que he explicat al principi. Mai no feu servir el càstig físic ni la humiliació.
  • Avisos: aviseu contínuament al nen de què és el següent que “tocarà fer” (p.ex. “D’aquí a cinc minuts sortiràs de la banyera i et portaré al llit”; p.ex. “D’aquí a deu minuts ja estarà el dinar”; p.ex. “Quan acabem de dinar el grup verd recollirà la taula i el grup blau rentarà els plats”). D’aquesta manera el nen ja està preparat per al següent que vindrà, l’anem acostumant a la rutina, i és menys probable que ens posi pegues per, p.ex., sortir de la banyera, seure a dinar o fer les tasques que té encomanades.
  • Advertències per mal comportament: quan el nen es porti malament, no el castigueu ja d’entrada; la primera vegada simplement l’advertiu, i així li doneu la oportunitat de corregir el seu comportament.
  • Explicacions: un nen petit no pot entendre com volem que es comporti si no li hem explicat abans. Hem de parlar-li amb claredat i ensenyar-li com és la manera correcta. (“Has de demanar les coses així: «Me’n dones una mica, si us plau?»”). I tot això sense raonaments complicats: un nen petit no els entén, limiteu-vos a frases senzilles (“A la nena li fa mal si li tires de les trenes”; “El nen està trist si li prens la joguina”; “Mossegar no està bé”).

Quan estigueu renyant a un nen, expliqueu-li els motius amb paraules apropiades a la seva edat. Pregunteu-li si entén la raó per la qual l’hem renyat, d’aquesta manera, en respondre’ns, el missatge li calarà més fons.

  • Contenció: no perdis la calma, NO CRIDIS MAI. Tu ets l’adult, i se suposa que controles la situació. No reaccionis a una enrabiada amb una demostració de còlera ni responguis a uns crits cridant tu també. Tu sempre t’has de mantenir centrat; no deixis que t’afectin les seves rebequeries. Però tampoc permetis que et vacil·lin.
  • Responsabilitat: la infància és l’edat de fer-se gran. Deixa’ls créixer. Permet que facin petites coses al seu abast per estimular la seva autoconfiança i aprendre les habilitats socials necessàries. Mantén-los involucrats en la vida familiar. Deixa que t’ajudin a fer les coses. Però modera les teves expectatives; no et pots sentir defraudat perquè fallin o s’equivoquin de tant en tant.
  • Relaxar-se: disposar de temps de qualitat és necessari per a tots, fins i tot per a tu mateix. Acompanya als nens quan vagin a dormir llegint-los un conte i fent-los unes bones abraçades. I assegura’t de que tu, el teu company/a i tots els nens disposen de temps de qualitat amb atenció individual.
  • Quan no s’ha de renyar:
  1. quan el nen està malalt
  2. quan hi ha dubtes considerables sobre qui ha fet la malifeta
  3. quan el mal comportament l’ha afectat de debò i li sap greu de tot cor
  4. quan el nen pateix un trasbals emocional per alguna causa (trasllat de casa, naixement d’un germà, malaltia familiar,..)
  5. quan ja l’havia renyat abans un altre adult

Una altra de les coses que ens ensenya la Jo Frost és la “Tècnica del joc compartit”. Diu que els pares i educadors hem d’ensenyar als nens com mantenir relacions socials. El fet que dos nens no sàpiguen jugar plegats o es barallin és perquè no han après a relacionar-se correctament; nosaltres els hem d’ensenyar a fer-ho. Una de les maneres és fent que els nens juguin entre ells amb jocs compartits; un simple joc de taula, on els nens han de jugar plegats, és preferible en aquest sentit a joguines individuals com ara un cotxe o una nina, i els permet aprendre a respectar unes regles de joc.

Si la relació del nen amb l’adult és tensa o poc afectuosa, serà necessari que tots dos passin més temps junts, jugant i fent coses plegats. Dedicar-los temps, escoltar el que ens han de dir, compartir moments, jugar una estona plegats,… farà que la relació es torni molt més harmoniosa. I això també compensarà per les vegades que els haguem de renyar, de manera que el nen arriba a entendre que, malgrat que de vegades el renyem, en realitat s’ho pot passar molt bé amb nosaltres si es porta bé.

La “Tècnica de la implicació” permet prestar atenció als nens a la vegada que acomplim amb les nostres feines i obligacions. Imaginem que hem de fer el dinar, o anar a comprar, o cuidar d’un germanet petit, però el nen vol que estiguem per ell. Si li neguem l’atenció començarà a fer la guitza i molestar. La solució està en implicar-lo en la nostra feina perquè ens ajudi a fer-la. Això funciona de meravella amb nens petits: els fa sentir responsables i els dóna confiança. És molt important que siguin feines en les que sapiguem que se’n sortirà bé, per no generar en ell frustració. Pot ajudar-nos en petites tasques a la cuina (lluny de fogons i ganivets), o podem dir-li que busqui les coses en el súper i les col·loqui en el carro, o pot ajudar-nos a donar cullerades al seu germà petit,… Elogieu i agraïu-li els esforços que fa, i digueu-li que ha fet una feina molt ben feta i que us ha ajudat moltíssim.

12.   La tècnica Harry Potter

Si heu llegit algun llibre de la sèrie de Harry Potter, sabreu que l’Escola de Bruixeria Hogwarts està dividida en quatre residències. Quan els alumnes fan una cosa ben feta, els professors els premien donant punts a la seva residència, mentre que si fan alguna malifeta els hi resten punts. A final de curs, la residència que ha sumat més punts guanya la Copa Interresidències.

Doncs bé, una tècnica similar es va aplicar durant unes colònies d’estiu a un grup de nens que durant el curs havien tingut problemes de disciplina. El resultat va ser tot un èxit.

Eren 20 nens i nenes d’entre 6 i 9 anys, que vam dividir en quatre grups de cinc. Cada cop que feien coses ben fetes o que es portaven bé amb els seus companys, rebien punts que anaven a parar al seu grup. Per contra, si es portaven malament, o es barallaven o insultaven, perdien punts. L’avantatge de la tècnica era que els caps ni tan sols els havíem de renyar: cada cop que es portaven malament, eren els seus propis amics qui els avisaven (per por de perdre punts), i d’aquesta manera els elements més revoltosos es veien pressionats per tot el grup a portar-se bé.

Durant la duració de les colònies, en cap moment no se’ls deia quants punts portava cada grup, per tal que la competència no fos excessiva. Tampoc no se’ls va dir quin seria el premi. L’última nit, es va mirar quin grup tenia més punts, i es va donar un premi especial (un estoig de colors) a cada nen del grup guanyador. També es va donar un premi menor a tota la resta de nens, per l’esforç que havien posat.

A part del premi col·lectiu, també es van donar dos premis individuals (un rellotge), a les dues persones que havien demostrat una millor actitud. Per al premi individual no es va tenir en consideració si els nens eren o no obedients amb els caps, ni si eren gaire responsables, sinó que ens vam fixar en la manera com tractaven als seus companys. De fet, el principal guanyador no destacava pas gens ni mica per fer cas dels caps, però ens havíem adonat que tractava amb molta consideració als seus companys, era amic de tothom, i ajudava a qualsevol que tingués un problema.

El resultat final va ser que aquell grup tan poc disciplinat va mostrar una actitud excel·lent, els problemes es van reduir moltíssim, i tothom col·laborava en les feines que tenia assignades; fins i tot, feien més del que els corresponia.

Cal assenyalar que la duració en el temps era limitada: tan sols una setmana. Desconec que tal hagués funcionat la prova si hagués durat uns quants mesos, com també desconec que passaria si els nens fossin més grans.

Si voleu aplicar aquesta tècnica, cal que cada cap dugui sempre a sobre un petit bloc i un bolígraf, així com estar molt pendent del comportament de tots els nens.

Conductes positives que s’han de premiar:

Quan observeu un comportament positiu, valoreu-lo i atorgueu-li entre Ư i Ʊ punts. Els aspectes a observar són els següents:

  • Ajuda als seus amics
  • Defensa al qui té problemes
  • Comparteix les seves coses
  • És sincer, diu la veritat encara que això el pugui perjudicar
  • Demana perdó
  • Col·labora en les feines i tasques que té assignades
  • És responsable del material que li deixem (llapis, pinzells, etc.)
  • Té cura de la seva higiene personal (dutxar-se, rentar-se les dents,…)
  • No s’enfada tot i tenir motius
  • Una cosa no li agrada, però es controla la llengua (no contesta)
  • Reflexiona abans d’actuar
  • Té la seva tenda o habitació ben endreçada
  • És puntual
  • Compleix amb les seves obligacions o amb el que li demanem
  • S’esforça amb les coses, encara que li costin

Conductes negatives que resten punts:

Quan veieu comportaments negatius haureu de restar entre -1 i -3 punts. Però les coses que resten són molt poques i molt escollides; tan sols aquestes:

  • manques de respecte (p.ex. burlar-se d’algú)
  • manques de consideració (fer coses tot i saber que molesten a algú)
  • insults
  • picar o fer mal
  • contestar malament (tant als adults com als amics)
  • maltractar animals
  • parlar malament d’un altre nen o organitzar complots contra ell

13.   Com s’ha de parlar als nens (ús correcte de la veu)

Els nens, especialment els petits, són molt sensibles a la nostra manera de dir les coses. El to de veu, els gestos, les mirades,… signifiquen molt per a ell, més que no pas les paraules que puguem dir. Un to de veu incorrecte pot fer-li creure que en realitat no l’estem renyant, que es tracta d’un joc o que no parlem seriosament.

Posar veu d’autoritat (per renyar)

  • No l’escridassis. Això no servirà per a que el nen es porti bé; al contrari, és probable que ell també aprengui a cridar i encara serà pitjor.
  • Si ell et crida, no caiguis a la trampa; no li cridis tu també. Digues, simplement, que no vols que et parli d’aquesta manera.
  • Acosta’t al nen. No vociferis des de l’altra punta de l’habitació.
  • Ajup-te fins a la seva alçada, de manera que li miris directament a la cara quan parlis.
  • Mantingues la teva mirada fixa en els seus ulls o fins i tot per sobre dels seus ulls, però mai per sota.
  • Si és un nen petit que pica de peus o et vol picar, agafa’l amb fermesa dels braços (però sense fer-li mal, és clar).
  • Demana-li que t’escolti i que et miri a la cara.
  • Baixa el to de la teva veu (fes-la més greu, més “d’home”), però enraona poc a poc i sense cridar.
  • Parla en un to ferm i autoritari, demostrant seguretat en tu mateix. No ha de ser un to enfadat, ni amenaçador, ni de menyspreu. Tampoc ha de ser un to de negociació. Ha de comunicar que estàs enutjat i disgustat.
  • Digues-li amb paraules clares i entenedores què és el que està malament i el que no vols que faci.
  • No l’insultis ni l’humiliïs. Deixa-li ben clar que és el mal comportament el que no t’agrada, no ell.
  • No el comparis amb altres nens, o amb els seus germans. No és just.

Posar veu d’aprovació (per elogiar, donar les gràcies i demostrar que esteu contents)

De vegades estem tan pendents de les coses dolentes que se’ns passen per alt les bones. Si un nen fa sense rondinar una cosa en la que habitualment dóna problemes, elogia el seu bon comportament! Si no marques els petits èxits amb la teva aprovació, es pensarà que no te n’has adonat; la propera vegada intentarà cridar la teva atenció portant-se malament.

Felicitar i elogiar els bons comportaments és tan important com renyar els dolents. D’aquesta manera encamines al nen en la direcció correcta.

Per parlar amb veu d’aprovació fes servir un to agut, fins i tot emocionat, que transmeti la satisfacció que sents. Acaronar el cap del nen o posar-li una mà a l’espatlla també tindrà un sentit positiu. Amb nens petits resulta útil picar de mans i fer crits d’alegria; no et faci cap vergonya.

Si el nen et parla, mira’l a la cara (demostra interès), inclina el cap lleugerament cap a un cantó (és senyal que estàs escoltant), i mantingues la teva mirada per sota dels ulls del nen (recorre amb la mirada el triangle format per la boca i els dos ulls).

Altres consideracions

  • Fes servir les paraules “gràcies” i “si us plau” amb el nen. Així ell també aprendrà a fer-les servir.
  • Procura, sempre que sigui possible, parlar de manera positiva. En comptes de dir-li el que no vols que faci, suggereix-li el que sí vols que faci.
  • Sovint funciona millor demanar les coses que no pas donar-los ordres.
  • No ofereixis massa opcions a un nen petit. El de tres anys encara no sap decidir per ell mateix el que vol; has de triar tu per ell i convèncer-lo amb un missatge engrescador. El de quatre i cinc anys només pot enfrontar-se a eleccions senzilles.
  • No negociïs ni regategis amb un nen quan està fent una rebequeria.
Comments are closed.
COM TREBALLAM?
CEIP Es Puig
+Info
Darreres notícies
Contacte
  • CAMÍ DES PUIG S/N 07360 - LLOSETA
  • 971 519 436
  • 652 070 598
  • ceipespuig.lloseta@educaib.eu
Open 7 days INFO
Our Young Pre classroom is for ages. This age group is working
BELL SCHEDULE
Click edit button to change this text. Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Ut elit tellus, luctus nec...
CEIP Es Puig Lloseta
2017-03-13T11:54:16+00:00
Positive Impact Click edit button to change this text. Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Ut elit tellus, luctus nec ullamcorper mattis, pulvinar dapibus leo. CEIP Es Puig Lloseta 2017-03-13T11:54:16+00:00 Click edit button to change this text. Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur 
Here is always singing new songs and expressing new ideas he learned at school.
CEIP Es Puig Lloseta
2019-08-05T11:16:27+00:00
Here is always singing Here is always singing new songs and expressing new ideas he learned at school. CEIP Es Puig Lloseta 2019-08-05T11:16:27+00:00 Here is always singing new songs and expressing new ideas he learned at school. https://cpespuiglloseta.com/testimonials/here-is-always-singing/
0
CEIP Es Puig Lloseta
marzo 2024
L M X J V S D
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031
marzo 2024
L M X J V S D
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031